El Tribunal Suprem (TS) ha vingut matisant, en les seves últimes sentències relacionades, els requisits formals per la instal·lació de sistemes de vigilància als centres de treball i l’ús vàlid de les vídeo gravacions com a prova per l’acomiadament disciplinari dels empleats.
Ja s’havia establert amb anterioritat la no exigència del consentiment dels empleats per la captació de la seva imatge i/o veu a través de sistemes de vigilància, per tant la relació contractual legítima la gravació de les imatges dels mateixos en el centre de treball dins dels límits establerts pel control empresarial, si bé, fins a les més recents sentències, el criteri general del Tribunal exigia a l’empresa la comunicació efectiva de la implantació de les anomenades mesures als treballadors, informant-los de forma específica sobre l’ús i destí de les dades. Amb la introducció del nou criteri, tampoc s’exigirà als empleats aquesta informació expressa als treballadors, tenint-ne prou amb l’acompliment del deure d’informació genèric, sempre que es cobreixin els requisits d’informació inclosos a la Instrucció 1/2006 de l’Agencia Española de Protección de Datos (col·locació del cartell o distintiu oficial de vídeo vigilància).
No obstant això, la recent doctrina del TS només pot ser extensible als suposats que superin el principi de proporcionalitat, ja que per analitzar la constitucionalitat de la mesura – restrictiva del dret a la intimitat dels empleats – el Tribunal Suprem valorarà si la mateixa supera l’estricta observança del principi de proporcionalitat, és a dir,
- si tal mesura és susceptible d’aconseguir l’objectiu proposat (judici d’idoneïtat)
- si, a més a més, és necessària, en el sentit que no existia una altra mesura més moderada per la consecució d’aquest propòsit amb igual eficàcia (judici de necessitat)
- i, finalment, si la mateixa és ponderada o equilibrada, per derivar-se d’ella més beneficis o avantatges per l’interès general perjudiqui sobre altres béns o valors en conflicte (judici de proporcionalitat en sentit estricte)
“No només ho sap per ser de comú coneixement pels empleats sinó també pot existir cartells indicadors. És coneixedora que en el lloc en què es troba, zona de magatzem, dedicarà a la compactació, no és una àrea de privacitat com ho són els vestuaris i els lavabos. La presència de les càmeres en la major part del centre de treball suggereix una finalitat protectora del patrimoni empresarial i la gravació de conductes que atemptin contra aquesta finalitat com ho prova que la seva instal·lació va tenir un detonant, les múltiples pèrdues últimament patides el que converteix a totes les persones que es troben en el recinte en subjectes de sospita i és aquesta la raó de ser de les càmeres. Així, en algun moment donat, permeten localitzar la conducta irregular de dues treballadores, la demandant i la caixera principal, almenys segons el noticiat en aquests autos.”
En resum, per justificar la validesa de l’acomiadament disciplinari basant-se en actuacions dels empleats captades per les càmeres de vídeo vigilància, no només s’haurà de valorar l’acompliment del deure d’informació genèric – inclòs en la Instrucció 1/2006 – sinó que s’haurà de tenir en compte el lloc de col·locació de les càmeres i si les mesures de control resultes proporcionals, necessàries i idònies per la finalitat per a què s’utilitzen.
